Fa 36 anys, l’accident de Vandellòs va demostrar una vegada més que les centrals nuclears mai no seran del tot segures. Avui, malgrat tenir un calendari de tancament progressiu i pactat de totes les centrals, la indústria nuclear pressiona per allargar-ne la vida tot exposant les comarques properes a riscos i residus radioactius innecessaris, i la societat en general a una energia cara, bruta, perillosa i tóxica per a la transició energètica.
Durant dècades s’ha volgut fer creure a la població de l’entorn de les centrals nuclears que aquesta és l’única sortida econòmica i energètica possible. Que el seu destí estava unit a la seva existència, i que el risc d’un accident i la convivència amb els residus nuclears era el preu a pagar per tenir el desenvolupament econòmic que les centrals ocasionen. Aquestes idees repetides fins a la sacietat per les empreses propietàries han ocasionat un estat d’opinió polaritzat que es resisteix al necessari final de cicle nuclear.
La realitat és que el tancament nuclear, a més d’inevitable per qüestió d’edat dels reactors i necessari per donar pas a un model energètic realment net, suposa una gran oportunitat. Amb les polítiques de transició justa adequades, el desmantellament, la descontaminació i la substitució per energies netes suposaran la creació de llocs de treball per a tota la regió i per al país. Diversos estudis, com el realitzat per Abay, preveuen més de 300.000 nous llocs de treball associats al tancament i substitució dels reactors.
A més, en aquests últims anys de vida que els queden, hem d’exigir tant les inversions necessàries per operar els reactors amb seguretat com insistir a dur a terme els plans preventius d’emergència nuclear. Fa anys que denunciem que són insuficients. El Consell de Seguretat Nuclear obliga a fer simulacres cada tres anys, però no se solen realitzar. Així, la població que viu a prop de les centrals no sap què fer en cas d’accident i se l’exposa a un perill que es vol ocultar per no “espantar”.
D’altra banda, el sector nuclear, mentre demana que se li abaixin els impostos, repeteix una sèrie de bulos per tal que la societat li “renovi” la llicència per allargar la seva existència:
-
Ens intenten fer creure que no contamina, però si comptem tot el seu cicle de vida (des de la mineria, enriquiment, construcció, fins al desmantellament), les emissions són molt més elevades que les tecnologies renovables. A més, obvien que també és contaminació els residus radioactius: un llegat que perdurarà durant generacions. A Espanya ja s’acumulen desenes de milers de metres cúbics de residus i milers de tones de combustible gastat altament radioactiu. És una obvietat que si s’estén la vida de les centrals es produeixen més residus i el problema es farà més gran, per no dir que aquests residus romanen als terrenys de les centrals fins que es construeixi el magatzem geològic profund, cosa que no passarà fins d’aquí a dècades.
-
També repeteixen que és una energia barata i que genera autonomia energètica enfront del petroli o el gas, però la realitat és ben diferent: el problema que afronta el sector nuclear és que la seva electricitat és més cara de produir que la generada amb tecnologies renovables, fins i tot amb emmagatzematge, i això ho acabem pagant les persones usuàries a la factura. Els costos estimats de l’energia nuclear a Espanya són d’entre 70 i 80 €/MWh per unitat d’energia produïda, molt per sobre dels 30-40 €/MWh de les energies solar fotovoltaica i eòlica.
-
D’altra banda, des de l’inici del conflicte a Ucraïna ens hem adonat d’una realitat: les centrals nuclears són completament dependents de la importació de combustible nuclear, sobretot de l’esfera d’influència russa. Això vol dir que, igual que passa amb el petroli i el gas, continuem lligats a fonts d’energia bruta i en mans d’autocràcies; això ens fa, alhora, estar a les seves mans i ser còmplices de les seves violències.
Els temps canvien, l’època de l’energia nuclear ja ha passat, hi ha alternatives, hi ha altres camins més nets, segurs i barats per proveir-se d’energia. Les centrals són velles i no funcionaran eternament. Ara, al final de la seva vida de disseny (40 anys) i amb una aposta ferma per la integració justa i respectuosa de les energies renovables, és el moment adequat. Podem prescindir-ne i optar per una energia autòctona, segura i molt més barata i neta.
És hora que la indústria nuclear demostri la seva responsabilitat i realitzi de manera segura i ordenada el final de vida dels reactors. A més, exigim una veritable reconversió laboral amb alternatives dignes i segures per a les treballadores.
Per tot això diem ben alt i clar: “Allargar les nuclears? No, gràcies”. Volem que el calendari de tancament es compleixi i que es posi la vida i la seguretat de les persones per davant dels interessos econòmics d’un sector que ja ha tingut massa privilegis.
No volem repetir Vandellòs. No volem llegats radioactius
Allargar les nuclears? No, gràcies
https://mientrastanto.org/250/documentos/manifest-allargar-les-nuclears-no-gracies/
