Arran de la recent publicació del volum Estímulos que aplega textos del cineasta i traductor Joaquim Jordà, la seva figura ha emergit en el si del desventurat cinema català. Ara, ara que el cinema català d’autora transita entre Carla Simón, Neus Ballús o Mar Coll -entre moltes altres- ressonen els que, en la generació anterior, van fer possible, diuen, que aquestes existissin.
Hi estiguem d’acord o no, sigui cert o no, Mones com la Becky (1999) de Joaquim Jordà és, segons el cànon oficial, l’agent provocador del cinema d’autor català dels darrers 25 anys. Si això fos així, si partíssim de la versemblança d’aquest axioma, Mones com la Becky caldria entendre-la com el Big Bang del cinema català; com si abans d’ella no hi hagués res: talment com en les discussions en el món de la física que, fins que l’any 1992 el satèl·lit Cobe de la Nasa no va confirmar la radiació de fons a uns 13.000 milions d’any llum, el Big Bang no fou demostrat. Els que creien en un univers sense singularitat -com el professor Martín Senovilla de la UB, que ho demostrà matemàticament- van haver de plegar veles. Era molt més interessant aquesta segona opció, sens dubte, perquè la física no necessitava a Déu per a explicar l’existència de l’univers: un univers estacionari. Però el Cobe, malauradament, va enterrar aquesta llibertat de pensament.
En el cinema català d’autor passa una mica el mateix: hi ha qui defensa el Big Bang com a principi de tot i hi ha qui entén l’autoria com un procés evolutiu per la senzilla raó que gairebé mai ningú és el primer en fer res. A més, hi ha en el cinema català una variable que condiciona l’equació: allò que alguns anomenen la pomada. Què és la pomada? Per a entendre-ho, hem de rebobinar 25 anys. Una altra vegada 25 anys! En el desert formatiu que es trobava l’ensenyament del cinema a Catalunya fins que no van néixer l’ESCAC i els estudis de comunicació audiovisual a la UPF o la UAB i els posteriors màsters de documental de creació que van generar, no hi havia cap corpus teòric que donés unitat al projecte. Aquest corpus teòric és, per al cànon, el contenidor del Big Bang del cinema català: allà va començar tot. Els de la pomada, doncs, eren els que, nascuts d’aquell corpus teòric, es cenyien a les seves costures i feien un cinema d’autor beneït pel nou sanedrí del cinema català. Un sanedrí, és clar, amb el seu pope principal i un estol de seguidors del corpus teòric que formaven el consell. Com que abans el cinema català era una disbauxa ètica i estètica, el nou sanedrí donà forma al caos i s’esdevingué el nou logos. Un logos, cal reconèixer-ho, que ha donat plançons de gran fertilitat.
Malgrat aquests 25 anys transcorreguts d’aquesta nova normalitat del cinema català, encara hi ha caòtics que no creuen en el nou logos creat pel Big Bang. Hi ha, per exemple, qui, a més de Jordà, sabia que existia Llorenç Soler: ep!, fent el mateix que Jordà, també des dels anys 60. Però Soler no forma part del cànon ni, encara menys, de la pomada. Talment com si el cinema de Llorenç Soler no hagués existit mai.
En el cinema passa el mateix que en la medicina, que hom es pregunta si l’eina fa l’evolució mèdica o si és l’evolució mèdica el que fa possible l’eina. L’evolució contemporània del cinema té dos moments tecnològics primordials: quan apareixen les càmeres portàtils i quan apareix la digitalització. Les càmeres portàtils van fer possible el rodatge al carrer i la digitalització va permetre a uns quants prescindir de la cotilla de la indústria. Si no s’entén això, no es pot entendre el cinema d’autor. En el primer moment van néixer els free cinema europeus i en el segon va néixer el cinema en solitari: un cinema sense indústria fet per un sol autor que es mira al mirall: The cinema of me que estudià Alisa Lebow. A Catalunya en tenim alguns exemples que, òbviament, no formen part de la pomada per la senzilla raó que no s’han format a partir del logos abans esmentat i perquè no són considerats com a tals pel nou sanedrí. Però sense aquesta llibertat que donà la nova tecnologia no es poden entendre cineastes com Jonas Mekas, Chantal Akerman, Alexander Kluge o Marguerite Duras: cineastes sense cotilla industrial.
Jordà va ser importantíssim l’any 1999 per a comprendre, un cop més, que això també es pot fer. Però a més de Jordà també hi havia Soler, Guerín, Portabella, Esteva o Padrós, entre molts d’altres. I encara abans de tots ells Catalunya va tenir un proto-Jonas Mekas en la figura del filòsof Josep Ferrater Mora, que rodava en 8 i 16 mm el seu quefer diari als Estats Units. Malauradament, ni Llorenç Soler ni menys encara Ferrater Mora mai no han format part de la pomada. Eren esperits lliures -com Jordà, és clar-, però els responsables del sanedrí del nou cànon acadèmic van decidir que Jordà era el principi de tot i l’explicació de tot, l’agent provocador del nou cinema d’autor català, i que tot el que s’havia fet abans no comptava. Jordà, doncs, ens agradi o no, és com el comptador zero: abans d’ell era el caos i després d’ell va néixer el logos. Què en pensaria Jordà, de tot plegat, 25 anys després? Mai no ho sabrem.
La vida sempre és molt més rica i plural i tots formem part d’un llarg procés evolutiu. En el món cultural, mai ningú és el primer en fer res: una cursa de relleus. La cultura, afortunadament, no té la cotilla de la física i podem viure en un món sense singularitat. Sense Déu, vaja.
Xavier Juncosa, cineasta i historiador
