Del profesor Miguel Candel
Aclaración sobre la plaga de origen americano del olmo (sobre la plaga, también de sesgo bastante americano, de los firmantes incautos contra todo lo que huela a ruso oficial, la botánica no tiene nada que decir).
Los árboles del género Ulmus, una de las caducifolias más majestuosas y umbrosas, eran ampliamente utilizados desde antiguo en obras de ingeniería en medios acuáticos, por su gran resistencia a la putrefacción por humedad (los romanos los usaban para construir el «encofrado», relleno de piedras, que formaba la base de los pilares de los puentes, procurando que dicha base nunca emergiera del agua, pues al contacto con el aire sí se pudre su madera; por eso se hundió en los 70 el puente de piedra roja de Molins de Rei sobre el Llobregat, prodigio de la ingeniería militar del siglo XVIII, porque la extracción de áridos del fondo del río expuso al aire la base de los pilares).
La madera del olmo es sensible a una enfermedad llamada grafiosis, producida por un hongo (Ophiostoma ulmi y Ophiostoma novo-ulmi) que a su vez es trnasmitido por ciertos escarabajos. Pues bien, la variedad de olmo predominante en los Estados Unidos es bastante inmune al hongo en cuestión, que es endémico en América del Norte. En cambio, los olmos europeos, históricamente no expuestos a esos hongos, carecían de inmunidad a la grafiosis. Ocurrió que el ejército estadounidense, cuando llegó a Europa para participar en la Gran Guerra, y luego en la Segunda Guerra Mundial, transportaba sus municiones y otros artículos en cajas de madera de olmo que era portadora de esporas de los hongos en cuestión. Resultado: Europa ha perdido en los últimos cien años el 90% de su población de olmos. Por suerte, sé dónde hay un par de olmos que se han salvado de la plaga gracias a su aislamiento en un medio casi desértico: una pequeña plaza en la parte alta del pueblo almeriense de Níjar, donde los gringos no parecen haber llegado ni siquiera para rodar películas del Oeste…
(Acompáñese la lectura de este mensaje con la audición de la simpática canción popular catalana «Sota de l’om», todo un himno a la fidelidad y al amor conyugal…)
Letra de Sota de l’om
El dia de Sant Joan
N’és diada assenyalada;
Jo me’n ‘nava carrer avall,
Carrer de l’enamorada.
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
Quan n’hi sóc, a mig carrer,
Trobo la porta tancada:
– «Amor meu, baixa’m a obrir,
Que tinc la barba glaçada!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«I la sella del cavall
Tota blanca de rosada…»
– «Com ne baixaria a obrir
Si estic al llit acotxada?»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«A un costat tinc el marit
I, a l’altra, tinc la mainada…»
Estant en aquest parlar,
Son marit es despertava.
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
– «Me’n diries, ma muller,
Amb qui ara enraonaves?»
– «És el mosso del forner,
Qui ve a veure si pastava.»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«No tinc el llevat posat
Ni la farina passada.
Mon marit, et llevaràs
Per fer llevar la mainada?»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«L’un anirà a cercar foc,
L’altre anirà a cercar aigua
I tu, com a més vellet,
Aniràs a la caçada!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«Mai fa de més bon caçar
Que a la fresca matinada:
Les llebretes van pel camp
I els conills, per les ruades!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
– «Traïdora de muller,
Quina ja te n’has pensada?
Tu me’n vols fer anar al bosc
Quan tens el galant a casa!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«Qui et pogués veure, muller,
Dins una caixa tancada,
Amb els capellans cantant
I la creu i la mortalla!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
– «Qui et pogués veure, marit,
A dins tot un munt de palla
Amb foc als quatre cantons
I la cendra ben ventada!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
El dia de Sant Joan
N’és diada assenyalada;
Jo me’n ‘nava carrer avall,
Carrer de l’enamorada.
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
Quan n’hi sóc, a mig carrer,
Trobo la porta tancada:
– «Amor meu, baixa’m a obrir,
Que tinc la barba glaçada!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«I la sella del cavall
Tota blanca de rosada…»
– «Com ne baixaria a obrir
Si estic al llit acotxada?»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«A un costat tinc el marit
I, a l’altra, tinc la mainada…»
Estant en aquest parlar,
Son marit es despertava.
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
– «Me’n diries, ma muller,
Amb qui ara enraonaves?»
– «És el mosso del forner,
Qui ve a veure si pastava.»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«No tinc el llevat posat
Ni la farina passada.
Mon marit, et llevaràs
Per fer llevar la mainada?»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«L’un anirà a cercar foc,
L’altre anirà a cercar aigua
I tu, com a més vellet,
Aniràs a la caçada!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«Mai fa de més bon caçar
Que a la fresca matinada:
Les llebretes van pel camp
I els conills, per les ruades!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
– «Traïdora de muller,
Quina ja te n’has pensada?
Tu me’n vols fer anar al bosc
Quan tens el galant a casa!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
«Qui et pogués veure, muller,
Dins una caixa tancada,
Amb els capellans cantant
I la creu i la mortalla!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
– «Qui et pogués veure, marit,
A dins tot un munt de palla
Amb foc als quatre cantons
I la cendra ben ventada!»
Oh, lai-lom!
Sota de l’om quan ombrejava,
Oh, lai-lom!
