El rebuig que genera l’OPA del BBVA sobre el Banc de Sabadell ha tornat a posar el punt de mira sobre el paper d’una idealitzada burgesia catalana. En realitat, però, hi hauria molt per discutir i aclarir pel que fa a la burgesia catalana i el paper del patriciat a Catalunya.
Hi ha hagut una certa tendència a magnificar la seva funció durant els segles XIX i part del XX. Certament, la burgesia industrial va tenir un paper rellevant en el procés d’industrialització. Va tenir el seu temps, i els empresaris de la indústria tèxtil que ara estan pràcticament extingits van tenir moments d’esplendor. Tenim tendència a sobrevalorar el potencial de la burgesia i la seva capacitat per funcionar com a societat civil; de quan els industrials van donar vida a l’arquitectura modernista de les seves fàbriques i habitatges al districte central de Barcelona, quan necessitaven Gaudí, Domènech i Muntaner o Puig i Cadafalch per donar-se aires. Quant els cotoners Güell, Batlló, Viladomiu, Serra, Prat o Vidal tenien prou capital per dedicar-se al mecenatge, impulsar centres de formació professional o tecnològica, i fins i tot construir el Liceu. Una comunitat empresarial que tenia accés als cercles de poder de Madrid i estava preocupada per la limitada capacitat de l’estat per controlar l’ordre públic. Van tenir la seva esplendor a les últimes dècades del segle XIX, sent força ben retratada al “Febre d’or” de Narcís Oller o a la sèrie de novel·les “La saga dels Rius” d’Ignacio Agustí. Molts d’aquests cognoms, però, van desaparèixer del món industrial i van passar al sector financer o es van incorporar a empreses multinacionals. Els que van quedar van ser definitivament liquidats amb la crisi tèxtil dels anys setanta.
Una burgesia catalana que sempre va estar essencialment castellanitzada, no pels seus orígens, com per una elecció de classe que considerava el català com quelcom provincià. El nacionalisme té pocs exemples als quals aferrar-se. No es poden utilitzar Ferrer Salat ni Valls Taberner. Els empresaris que van patrocinar el Palau de la Música o l’Ómnium Cultural a partir dels anys seixanta —els Carulla, els Cendrós, els Millet i els Vallvé— tenen poca rellevància, excepte el primer. Una part significativa de les empreses catalanes del segle XX eren de propietat estrangera. No en va destaquen La Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power) o Fabra i Coats, que va ser una inversió de capital escocès. Malgrat que Catalunya va seguir fidelment el model de desenvolupament anglès, mai no es va originar una burgesia industrial prou poderosa més enllà d’uns pocs casos. El recurs al seu paper important en el passat és, com a mínim, exagerat. El gran capital i les grans empreses —la construcció, els serveis, la banca— sempre s’han articulat dins l’esfera governamental de Madrid. Més enllà de la indústria farmacèutica, en els darrers trenta anys, l’afiliació del capital a un territori concret ja és una ficció; s’ha tornat intangible i cosmopolita. Les principals iniciatives econòmiques ja no són industrials ni generalment relacionades amb famílies específiques. Tenen a veure amb empreses de composició variada i, especialment, amb fons d’inversió globals.
Especialment, des de la Guerra Civil, el patriciat català i les seves elits eren bàsicament i fonamentalment franquistes o acomodatícies amb ell. Es van beneficiar de l’entorn del mercat negre i dels seus vincles amb el poder de Franco. Si alguna cosa tenien, era un gran esperit de supervivència, però de cap manera un projecte nacional. Generalment, no s’avenien amb Jordi Pujol, ja que el veien com un intrús amb un passat empresarial i financer força ridícul. Però va ser un líder i es va convertir en un referent. Les regles del joc estaven aclarides i, al seu costat, netejaven el seu historial franquista. Pujol havia estat a la presó, i els va redimir. Quedaven pocs industrials, i molts d’ells en sectors que aviat desapareixerien. Més que emprenedors dedicats a la producció, es va crear un gran cercle d’extractivistes, beneficiats de concessions atorgades pel sector públic: aigua, recollida de residus, construcció, hotelers, parcs temàtics… Més enllà d’això, hi havia la intocable La Caixa.
A la Catalunya actual, el decaïment de la burgesia i de la iniciativa econòmica es viu amb una certa malenconia. L’historicisme sempre ha estat un dels nostres mals. Es manté una imatge esbiaixada i equívoca del que és Espanya. Hi predomina encara un supremacisme que considera Catalunya un país molt més desenvolupat, a tots nivells, que la resta d’Espanya. Com un tros d’Europa atrapat a una camisa de força hispànica. Les diferències de desenvolupament, en realitat, disten de ser tals. Espanya ja no és la de les pel·lícules de Bardem o Berlanga i la seva realitat i el potencial de desenvolupament és tan important o més que el de Catalunya. En el somni, s’obvien algunes realitats del país, com és que s’ha destruït gran part del capital natural i paisatgístic, alhora que es va diluint l’atractiu de Barcelona com a urbs de referència a Europa. Gairebé tot s’ha sacrificat a l’altar del turisme de masses. Pa per avui, gana per a demà. Mentrestant, costa entreveure un projecte econòmic, cultural i polític més enllà de tot això. Superar els perjudicis i la distracció que ha suposat El Procés, costarà de remuntar.
