Con comentario final del historiador José Luis Martín Ramos.
1. Text d’en Jordi Llovet en Facebook sobre Laura Borrás
LAURA BORRÀS, UNIVERSITÀRIA
Com que estic molt esverat amb les coses que fan, plegats, Laura Borràs (LB en endavant) i els seus companys de JxCat, explicaré el seu currículum acadèmic, que és l’únic que conec amb tota seguretat de la seva biografia, per il·lustrar l’opinió dels que vulguin llegir-me.
Vaig haver d’incorporar Laura Borràs al meu equip de professors a la UB, un cop doctorada, si jo volia que el departament de Romàniques tragués a concurs una càtedra de la meva especialitat, Literatura Comparada. I així vaig fer-ho. Va ser una condició sine qua non. Un dels membres de la comissió que l’havia d’elegir (per imperatiu de la cap del departament de Romàniques i professora Anna Maria Mussons, que estava encantada amb LB), Biel Oliver, no es va presentar a la sessió. Em va dir que no podia votar una persona que havia fet una tesi doctoral de Filologia Romànica Medieval sense saber ni llatí, ni provençal, ni francès o català antics. No va venir, doncs, Biel Oliver, amb la qual cosa el resultat de la votació hauria pogut fer fracassar la candidatura de LB, però la vaig votar d’acord amb el que ja he explicat. Tot el que ha passat més tard en la vida de LB és per tant, almenys en part, culpa meva.
LB va passar uns quants anys exercint la docència d’Introducció als Estudis Literaris, però, en vista que jo no volia que fes cursos d’especialitat ―perquè tenia clara notícia de la seva escassa competència com a professora― va reduir la seva dedicació a la nostra facultat.
l cap dels anys es va presentar a unes oposicions per ser professora titular, juntament amb el seu col·lega David Viñas, i la sessió va ser turbulenta. David Viñas va ser molt superior, i va presentar una memòria i un projecte docent molt més sòlids que els de LB. Ella va adduir que no havia pogut fer-ho més bé perquè havia estat a punt de morir de part feia poques setmanes ―això és cert: li va salvar la vida el seu pare, llavors cap d’Urgències de l’Hospital Clínic; això és bonic. Davant aquesta explicació de LB, jo, que era el president del tribunal, vaig respondre tan correctament com vaig poder dient que la comissió estava reunida per elegir un candidat a ser professor titular, i que no era el lloc per fer consideracions sobre la seva salut, per bé que lamentava el que li havia succeït.
fons de la sala, a la facultat de Lletres, hi havia una delegació de la família seva que va estar escridassant i brandant pancartes que deien que aquell tribunal estava «apanyat» i que estàvem cometent una injustícia en atorgar la plaça a David Viñas i no a LB. Hauria pogut cridar el servei de seguretat perquè desallotgessin els cridaners, però no ho vaig fer; no volia més brega i, al capdavall, qui havia de votar era la comissió i no els parents de LB.
Va guanyar la plaça David Viñas, i no va ser fàcil: LB havia parlat amb un dels homes forts de l’àrea de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (TL i LC, en endavant), Darío Villanueva, que havia pressionat un dels membres del tribunal, David Pujante. Si aquest hagués votat LB, ella hauria guanyat la plaça; però les diferències en la memòria i en les exposicions dels dos candidats van ser tan òbvies, que Pujante es va decantar finalment per votar Viñas.
B es va quedar a la facultat compartint dues assignatures de 12 crèdits, potser només una, a un grup de tarda. Ella veient que si no feia assignatures d’especialitat no prosperaria, em va demanar repetides vegades que les hi atorgués. No ho vaig fer, com ja he dit, perquè des que la vaig tenir d’alumne, després membre del meu equip, i col·laboradora a l’Institut d’Humanitats, m’havia adonat que sabia molt poques coses de literatura, i que la seva especialitat era cada cop més una cosa que no entrava en consideració segons els plans d’estudi de la nostra facultat: l’ús de la informàtica en l’ensenyament de la literatura. (Val a dir que això produïa veritables esgarrifances en tots els membres del meu equip de professors, que eren gent molt preparada, com s’ha demostrat amb el temps: ara el grau de TL i LC, o «Estudis Literaris», demana la nota de tall més alta de tota la facultat.) Sigui com sigui, el fet va ser que LB no va ser mai una bona professora, malgrat una colla d’opinions contràries, que respecto. Però sé per una altra col·lega, Blanca Muñiz, que la seva filla va canviar de grup de seguida que va poder perquè, va dir, LB feia circular entre els estudiants fotos de la filla que havia tingut i explicava a classe els contes que havia explicat a la seva filla abans d’adormir-se, esgrimint que després parlaria de les «funcions narratives» dels contes en qüestió.
Veient que a la facultat de Lletres tenia poc recorregut, hi va deixar un peu amb 6 crèdits, em sembla, potser 12), i se’n va anar a completar la docència a la UOC, on va crear, en col·laboració amb la UB, el centre anomenat Hermeneia, en el qual va començar a treballar amb l’assistència d’Isaías Herrero, la persona que al cap dels anys va seguir les instruccions de LB per a l’elaboració de contractes il·legals quan LB era directora de la Institució de les LLetres Catalanes.
ra he de tirar enrere: per arribar a aquest càrrec públic, el primer que va tenir, trobant-se encara a la facultat de Lletres o a les dues que he dit, va començar a compartir dinars al restaurant Lázaro (ja desaparegut), al carrer d’Aribau, amb uns quants membres de la «vella guàrdia» de Convergència, entre ells, que jo hagués vist, perquè també el sovintejaven, Francesc Sanuy, l’exconseller Guitart, alguna vegada Macià Alavedra, i més homes que no vaig identificar. Tinc testimonis d’aquells dinars. (Naturalment, dinar en aquella compayia no era cap delicte.)
A la UOC les coses se li van tòrcer perquè, suposadament ―consti que d’això no en tinc proves― va desviar impròpiament uns diners cap a l’entitat que hi havia fundat, Hermeneia. No se’ls quedava ella, que jo sàpiga ―estic segur que mai no s’ha apropiat de cap diner públic a títol personal―, però va ser una operació que va disgustar a les autoritats de la UOC. També segons notícies que no puc demostrar, va ser acomiada de la UOC, de la qual, pel que també em van explicar, va haver de ser desallotjada amb la col·laboració dels guàrdies de seguretat.
Llavors va passar a la facultat de Pedagogia, sempre sense deixar de fer uns quants crèdits a la UB, que continuava col·laborant en el programa Hermeneia.
Passats pocs anys, LB va veure una oportunitat en la convocatòria de les beques Serra i Húnter (UB) i s’hi va presentar. Va succeir el mateix que a les oposicions de Titular que havia perdut temps enrere. Hi havia dues candidates, i l’altra, una noia italiana molt ben preparada, va presentar davant el tribunal uns mèrits històrics inferiors als de LB, però en canvi un projecte investigador molt sòlid. El de LB va consistir en un munt de vaguetats, ja de ple en el món de la informàtica lligada a la literatura. Va perdre la plaça. Jo, molt criticat pels meus col·legues de la secció de TL i LC, vaig assistir als exercicis de les dues candidates, i això em permet donar fe que l’altra candidata va demostrar ser molt superior. Més encara: LB disposava d’una hora per exposar currículum i projecte, i va dedicar tres quarts d’hora a explicar un munt de mèrits avalats amb papers, certificats, cartes i signatures de persones de patent, del món sencer, i només un quart d’hora, o menys, a presentar el projecte d’investigació. Això li va ser recriminat pel president del tribunal (del que jo no formava part, és clar, perquè ja estava jubilat), i , com he dit, va guanyar la beca l’altra noia.
LB va presentar immediatament una queixa a les instàncies universitàries, que va arribar al Rector, que li tenia una gran simpatia.
Pocs dies després d’aquella sessió, al funeral de Martí de Riquer al Tanatori de Les Corts, el Rector em va preguntar què havia passat amb aquella beca, i si no s’havia comès una injustícia. Em vaig apartar amb el Rector, amb el qual vam arribar a ser amics arran de la famosa «tancada a la Central», i li vaig fer entendre que no s’havia comès cap injustícia, i que la beca em semblava ben atorgada. Per això el recurs que havia presentat LB no va prosperar, o el tribunal que havia jutjat les candidates va reblar amb més arguments ―suposo que són documents que es poden consultar― la seva decisió.
Aleshores potser LB ja era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, on va fer, pel que sembla ―les proves ho determinaran si és jutjada, jo pressuposo absolutament la seva innocència―, certes irregularitats amb el seu amic, o conegut, Isaías.
Ara fa menys de dos anys, com sap tothom, havent despertat la simpatia que certament genera LB en molta gent, va aconseguir una plaça de Titular ―doncs, una plaça de funcionària de l’Estat Espanyol― a la facultat de Pedagogia de la UB, que ja no li traurà ningú llevat que sigui inhabilitada si és jutjada i condemnada.
No sé més coses, però sempre vaig tenir la impressió que LB posseïa una ambició que es trobava molt per damunt de la seva categoria professional en el món de la Comparatística i de la seva solvència com a professora ―malgrat, repeteixo, l’admiració que li professava una part de l’alumnat.
Potser puc afegir que ara no es troba per damunt de cap des seus càrrecs polítics, sinó que tots li escauen atesa la degradació de la vida política a Catalunya des de les tristes sessions del Parlament el mes de setembre de 2017.
De fet, si no s’hagués equivocat en la qüestió dels contractes a la Institució, un dia hauria estat una perfecta candidata a presidir la Generalitat; i això també expressa quina consideració em mereix avui la nostra més alta Institució o el grau de maduresa de l’opinió comuna. La segona és la presidència del Parlament, i aquesta sí que la va atènyer per compromisos inconfessables entre JxCat i ERC.
La seva resistència numantina a romandre en el càrrec ―sumant-hi que també és presidenta del seu partit― només és una estratègia per mobilitzar una altra vegada les masses independentistes ―ara minvades, jo diria, perquè ja hem sabut i hem vist massa coses indignes― i aconseguir una pena rebaixada –els meus amics de la facultat de Dret em parlen de sis o set anys de presó, que quedarien en dos o tres, o cap, i una inhabilitació per un període potser més llarg.
No he volgut en cap moment ferir o insultar la seva persona. Em sembla que m’he limitat a exposar uns fets ―sense cap valor incriminatori en el judici que potser l’espera―, perquè no sóc ningú per usurpar les competències dels jutges del TSJC. He escrit això per oferir solament una informació del tot aliena a la causa que té oberta en aquests moments LB, la segona autoritat de Catalunya, i perquè l’opinió dels que ho llegiran avaluïn, si els sembla bé, l’enrevessada personalitat de Laura Borràs Castanyer.
Jordi Llovet, juliol del 2022
2. He rebut de la meva germana aquest correu:
T’escric des de xxxx, ahir em vaig quedar a dormir després de la festa d’aniversari de la Maria. Passades les 11 de la nit va telefonar la Laura Borrás preguntant per tu i li vaig dir que no hi eres. Està molt enfadada i et vol denunciar per calúmnies i injúries, ja ha parlat amb els seus advocats Boye i Cuevillas i em va dir que si no publicaves un escrit a Facebook desmentint tot el que deies et portarien als tribunals.
Espero que puguis parlar amb ella i arreglar la situació.
Doncs ja ho veieu:
Com que no sóc tan valent com Laura Borràs, desmenteixo tot el que he escrit al meu portal de Facebook, retiro totes les paraules que ella hagi considerat injurioses i calúmnies, i li demano excuses.
Jordi Llovet
Nota del catedrático emérito José Luis Martín Ramos:
Parece que ha dicho que las pruebas en su contra se diluyen porque el fiscal no ha mantenido la acusación de malversación. Triste consuelo. Las de falsificar documentación y retorcer los procesos administrativos, para beneficiar a su amigo no son acusaciones leves para una política que ocupa el segundo lugar en la estructura institucional de Cataluña. Y más allá de la cuestión penal se le debería caer la cara de vergüenza, a ella y a todo el coro que se ha montado a su alrededor, por su obvia práctica de amiguismo en la Institució de las Lletres Catalanes, como si fuera una Ayuso cualquiera. Ese amiguismo, por sí solo, merece la condena política de la destitución de doña Laura de la presidencia del Parlament. Y por la boca muere el pez: doña Laura no dice que las penas que se le piden no tengan en absoluto ningún sentido, porque no hay delito, sino que son «desproporcionadas». Sabe que ha pecado, pero que su pecado es sino venial, si menos grave.
